LA MAR

 

 

Vicent Andrés Estellés

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
Quantes càndides criatures s'endú
de la ciutat, a l’hora més tènue del capvespre?
Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l’alcen, com si fos un cobertor primíssim
i poguessen trobar el goig íntim del fill.)

El mar és com el pati d’un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l’ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols.)

 

La mar

Si t’agrada la mar

no la vesteixis amb estèrils disfresses

ni amb maquillatges d’anunci de l’Oreal,

deixa-la ressonar tal com balle, al natural.

Si t’agrada la mar

no li demanes menys remor d’aigua

si agitada s’aixeca a l’albada,

ni mar de capa si bonança d’onades.

Si t’agrada la mar

no li demanis més tons de blau marí

simplement acaricia-li la cara i la figura

prova de palpar-la en la seva senzilla complexitat.

Si t’agrada la mar

i la deixes ser com és

ella mateixa, per sí sola,

et descobrirà qui és.

Si t’agrada la mar,

no la vulguis mai fer teva

no la vulguis dur a cap port:

si de debó t’estimes la mar

Ella, de nit, et vindrà a buscar,

serena i arrissada,

per acompanyar-te a alta mar.

XL

Veles é vents han mon desig cumplir
fahent camins dubtosos per la mar,
...

"Què quiet,
què estrany que queda
l'aigua avui en dia,
no és bo que l'
aigua
estigui tan quieta així".

Saltant onades

Saltant onades
esclat d'adrenalina
jugant a viure.

Mar furient

Mar furient
combat de vent i escuma

Gavines aigua endins
volen d'onada a onada

 

Tens la cua
virolada,
tens escates
molt lluents.
Tot nedant
obres la boca,
però sense dir mai res. EL PEIX

CANCIÓN MARINERA

Todos somos marineros,
marineros que saben bien navegar.
Todos somos capitanes,
capitanes de la mar.

Todos somos capitanes
y la diferencia está
sólo en el barco en que vamos
sobre las aguas del mar.

Marinero, marinero;
marinero… capitán
que llevas un barco humilde
sobre las aguas del mar…
marinero…
capitán…
no te asuste
naufragar
que el tesoro que buscamos,
capitán,
no está en el seno del puerto
sino en el fondo del mar.

Poema | León Felipe

El cel ben seré
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.

l'onada s'alça i cau
cau
cau
l'onada

trenca
arran de sorra tu i jo
qui
quina sorra
quina onada

el vent
la proa talla el vent els ulls inquiets
la nit guspira que s'apaga
el vent
l'aigua
el vent

l'onada s'alça i cau
cau
cau
cau
l'onada

El moixet es passejava
per la vorera de mar
i s’aturava a mirar
un peix petit que nedava.

Les ones
vénen a morir a la vora
inclinada de la platja.

Entre la multitud d’estels
en trio un de més brillant
que és situat cap a l’esquerra.

LA PLATJA I EL MAR seté

Quan el mar besa la platja,
no és de dia: és de nit.
El mar té vergonya encara
i no vol que l’estimada
sigui vista, al ser besada,
pels mariners eixerits.
Que bonica et fa la lluna!
Que dolça estàs quan somrius!
Fas olor de sol i ostres
i guardes perfum de pins.
La platja alça la mirada
i no gosa dir que sí.
El rubor li encén les galtes
i un sospir d’enamorada
mou les barques mar endins.

CANÇÓ D’ANAR A NEDAR

Xip, xap, xip, xap,
tots a l’aigua,
tota a l’aigua.
Xip, xap, xip, xap,
tots volem venir a nedar!

Xip, xap, xip, xap,
ai, que em mullo,
ai que em mullo.
Xip, xap, xip, xap,
ai que em mullo tot el cap!

Xip, xap, xip, xap,
no m’esquitxis,
no m’esquitxis,
Xip, xap, xip, xap,
perquè estic molt constipat!

BARQUES I ESTRELLES

L'estrella es mirava
a l'aigua del mar,
onades de plata
la feien ballar.

Un vespre va caure
i al fons se'n va anar
perquè la cridava
l'estrella de mar.

Nit de bengales,
el respir de les fulles
denses de l’aire,
la gran lluna jugant
entre crisàlides,
les braçades del mar
besant les platges
i les teves carícies,
sempre somiades.

Poema “La caragola”

Caragola,
conta ́m coses de la mar,
dis-me-les a cau d ́orella,
però no em faces plorar.
Rossos cabells, blaus els ulls,
nacrada carn, rialler...
El recordes, mariner?

Caragola,
vull escoltar la remor
que tu gaudeixes al si,
de la blavor
Rossos cabells, blaus els ulls,
nacrada carn, rialler...
El recordes, mariner?

Caragola,
no despertes el meu cor
perquè esclatarà amb un plor,
però... no vull oblidar!
Conta ́m, conta'm, caragola,
Conta'm coses de la mar.
Rossos cabells, blaus els ulls,
nacrada carn, rialler...
El recordes, mariner?